La vida de tota persona, creient o no, es troba acompanyada de la creu. Aquesta pot ser més gran o més petita, unes vegades pesa més i d'altres, gairebé no la veiem. Com a creients som cridats a viure la creu com Jesucrist ho va fer: assumint-la i vivint amb ella amb la força que brolla de la mateixa mort i resurrecció del Crist. La seva creu va fer possible que fóssim capaços de portar les nostres. Moltes vegades no podrem lluitar contra les nostres creus i serem convidats a carregar-les però sabent que no ens trobem sols.

VA SUPORTAR EL SUPLICI DE LA CREU
Així, doncs, també nosaltres, envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. He 12, 1-3

Reflexió
Quines creus hi ha a la meva vida?
Com m'enfronto amb elles?
Quin sentit té la creu del Crist en la meva vida i en la dels altres? Com relaciono el dolor del món amb la seva creu?

Altres textos
Mt 27, 15-26
Mt 27, 27-31
Mt 27, 32-44
Mt 27, 45-56
Mt 10, 37-39

SALM 22
Aquest salm és una invitació a la contemplació pausada i a la pregària. En ell veurem reflectida la passió del Senyor i ens ajudarà a entendre l'actitud de Jesús a la creu. El salm comença amb aquesta expressió tan punyent: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" Ben segur que alguna vegada ha brollat també del nostre cor. Però Jesús continua aquesta pregària que acaba en un acte de confiança amorosa en el Pare.
Déu meu, Déu meu,
per què m'has abandonat?

No véns a salvar-me,
no t'arriba el meu clam.
Crido de dia i no em respons, Déu meu;
crido de nit, sense repòs.
I això que tu ets el Sant,
que té per tron les lloances d'Israel!
En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
a tu clamaven i eren deslliurats,
en tu confiaven i no foren confosos.

Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.
Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
«Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l'alliberi, si tant se l'estima!»

Però tu em tragueres del si de la mare,
ets tu qui em confiares als seus pits;
acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des d'aleshores ets el meu Déu.
No t'allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m'ajudi.

Tot jo m'escolo com l'aigua,
se'm deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera,
se'm fon dins les entranyes.
La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m'encasta al paladar.
M'ajeus a la pols de la mort.
M'envolta una munió de gossos,
m'encercla un estol de malfactors;
m'han lligat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.
Però tu, Senyor, no t'allunyis;
força meva, cuita a defensar-me.

Senyor, m'has escoltat!
Anunciaré el teu nom als meus germans,
et lloaré enmig del poble reunit:
«Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d'Israel!
Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el pobre desvalgut;
no l'ha privat de la seva mirada
i quan cridava auxili l'ha escoltat.»

En tu s'inspirarà el meu cant
davant de tot el poble;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
Els humils en menjaran fins a saciar-se,
lloaran el Senyor els qui el cerquen
i es diran: «Que tingueu llarga vida!»

Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternarà davant seu
gent de totes les nacions.
Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà dels pobles.

Els qui estan plens de vida l'adoren,
s'agenollen davant d'ell els moribunds
i el qui ja no es pot revifar.
Una descendència donarà culte al Senyor;
parlaran d'ell a aquesta generació.
Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer,
i diran: «El Senyor ha fet tot això!»