Taizé, peregrinació d'esperança

El fet més recent en la meva trajectòria cristiana ha estat la trobada de Taizé a Barcelona. A banda de l'experiència humana de conèixer gent de tants països diferents i de retrobar velles amistats, ha estat positiu des d'un punt de vista espiritual. És bonic veure tanta gent dels països de l'Est -a la meva parròquia quasi tots ho eren- perquè són gent amb una forta vivència religiosa. Potser el fet de què hagin estat atacats tant temps els ha fet veure amb més claredat els corrents que subtilment entren a les societats occidentals -a l'Església també-, de relativisme, pèrdua del sentit del sagrat, sincretisme religiós...És interessant constatar que la comunitat de Taizé no fomenta cap d'aquests errors; allí ningú perd la seva identitat catòlica, ortodoxa o protestant. Tampoc es tracta d'un fòrum de debat o de reflexió de teòlegs: és simplement un espai de pregària en comú, que, evidentment, té un dels punts forts en el desig d'unitat entre els cristians. I per què no parlar de l'adoració; a Taizé molta gent s'agenolla. No és que sigui aquesta l'única manera d'adorar Déu, però ajuda a molts a fer-ho.
També és destacable que una trobada com la que hi ha hagut remarca un dels trets de Taizé, potser menys evident que d'altres; és un marc d'afirmació cristiana tant pel que fa a la fe com a l'ètica. Hem pogut veure en els diaris com els joves vinguts de fora es manifestaven per un amor pur, dins del matrimoni per a tota la vida entre un home i una dona.
Barcelona, Roma, París, Manila...els joves cristians són els que més es mobilitzen a les societats d'avui. Davant de nosaltres, una societat postmoderna que passa de tot, però que, més enllà de l'individualisme, no proposa res. Amb aquest panorama, Déu ho té més fàcil que ahir.

Miquel Mundet