QUI ERA, QUÈ CREIA, QUÈ VA ESCRIURE UN JOVE CRISTIÀ DE DINOU ANYS DEL MASNOU
Joan Roig i Diggle (1917-1936)

La seva ànima, pregonament eucarística, no escatimava sacrificis per tal de poder assistir al sant sacrifici de la Missa i de poder combregar diàriament. Li calia llevar-se a les cinc, car no podia deixar d'atendre la seva feina, el seu estudi, les tasques del Grup... Això, però no el deturava pas. Quan el seu director li aconsellava que, a causa del seu estat de salut, deixés la comunió diària, li contestava que no sabria pas com viure sense combregar diàriament, i que si algun cop s'esdevenia que no pogués satisfer aquest vivíssim desig de rebre el Bon Jesús, en tot el dia trobava que no era bo per a res.

Visitava cada dia al Santíssim. Després d'un recés, tot retornant a casa seva, deia a un amic: "El que més m'ha agradat del recés ha estat la comunió, i, més encara, el silenci de després, quan els nostres cors s'ajuntaven amb el de Crist.". La seva ànima, banyada en la piscina de la vida interior i ardent amb el foc de Jesús-Eucarístic, prometria llavors, segurament, treballar més que mai per Jesucrist.

Aquest sentiment vivíssim, aquest esperit fondament eucarístic, unit amb la seva devoció filial envers la dolça Verge Maria, era el que abrandava aquell cor d'apòstol. En Roig, doncs, podia ben dir: "Porto el Déu del meu cor i el cor del meu Déu".

Tenia dinou anys quan rebé la corona del martiri que tant havia desitjat. Fou el 12 de setembre de 1936, festivitat del Dolç Nom de Maria.

No podem explicar millor el seu martiri que cedint la paraula a la seva mare. Ella ens conta que, després d'esclatar la revolució, alleugia penes, animava els tímids, visitava els ferits i cercava cada dia entre els morts dels hospitals quins dels seus havien caigut. La seva ànima sofria tortures; la seva carn, però, continuava reflectint davant els homes l'angelical i dolç somriure de la seva ànima innocent. Volia que solament el seu Crist estimat, pel qual tant lluitava i sofria, sabés què s'esdevenia dintre d'ell. Cada vespre, en anar a dormir, agenollat, estrenyent entre les seves mans el Crucifix, implorava clemència per a uns, perdó per als altres, i misericòrdia i fortalesa per a tots els cristians. D'aquesta manera transcorregueren els dies fins a la nit fatal.

"Totes les nits el meu cor de mare vetllava per destriar el més petit soroll, que ell sentiria, però, abans que jo mateixa. Dissortadament, aquella vegada el meu cor no em va enganyar. El brogit dels automòbils va fer-se més intens, fins que varen aturar-se davant de casa. Vaig sentir-me envaïda d'una terrible angoixa: ràpidament em vaig alçar i vaig anar al dormitori del meu fill. Ell ja estava dret, puix així mateix havia sentit la fressa. Vaig dir-li: "John, ja són aquí. Què farem? I em va contestar: "Li sembla que em puc escapar? Ell sabia que l'amor de fill l'obligava a no lliurar-se fins que tingués la certesa absoluta que el seu Pare celestial volia la seva sang. Jo li vaig dir: "No ho sé, per tal com ells havien escridassat des del carrer que era impossible escapar-se, puix tenien la casa presa per tots costats i vigilaven pertot arreu amb reflectors. Veient John com estaven les coses digué: "Vaig a combregar". I davant meu s'administrà la darrera comunió. El bon Jesús el volia acompanyar en el viatge que anava a emprendre vers l'eternitat.

"Entretant, els que, sense saber-ho, portaven la clau d'or que li havia d'obrir les portes del Cel cridaven des del carrer, cansats d'esperar. Si no obriu serà pitjor per a vosaltres. Un grup d'uns deu feien trontollar les portes a cops de culata.

Aleshores John, renovellat el seu esperit per una força divina -la fortalesa de Jesús: - em digué: Deixi'ls per a mi. No, John, li contesto. Jo aniré amb tu. Vàrem baixar junts l'escala i, després de fer unes preguntes des de dins, ens repeteixen: "Si no obriu serà pitjor per a vosaltres". Tot estava perdut, i vàrem obrir. Entraren a la casa i a ell se l'endugueren al dormitori; obligant-lo a asseure's damunt del seu llit amb les mans enlaire, comencen la seva obra de saqueig, dirigint-nos insults a ell i a mi. Les poques paraules que els contesto no tenen eficàcia. El rostre del meu fill està desfigurat. Les nostres mirades s'encreuen i ens entenem en el nostre martiri mutu i ens travessem els cors. S'acosten els darrers moments.

"De sobte li diuen: Anem. Jo els dic.: No us l'emportareu. Quin mal us ha fet? Mentrestant l'estrenyo fortament entre els meus braços i no el deixo anar. És, però, inútil. Els meus ulls de mare es giren pietosos vers el que comanda el grup i, amb els braços oberts i el cor ple de dolor, li dic: Si vós teniu mare, tingueu compassió de mi. Però no m'escolta. Davant el meu martiri, els altres queden vacil·lants: potser pensen en llurs mares. I resten immòbils. El cap de grup, però, impacient, els diu: Què feu? Sou homes o no ho sou? Agafeu-lo i marxem. Abraço el meu John i l'estrenyo contra el meu cor... Ell, mentrestant, amb una veu molt dolça m'adreça en la meva llengua aquests mots de gràcia: God is with me, els quals, traduïts, volen dir Déu és amb mi. Els desgraciats obeeixen les ordres del cap i s'enduen el meu fill. El meu cor l'acompanyarà fins a la mort!

Ens diu que, en les hores que estigué detingut, abans del martiri parlava amb tanta unció als que l'havien de matar que aquests no es decidiren a acabar amb ell fins que un de la colla els esperonà la covardia. Abans de descarregar els cinc trets -cinc eren les llargues del seu estimat Crist- i el tret de gràcia al seu cervell, li varen permetre que parlés. Les seves darreres paraules, adreçades als que l'afusellaren, foren aquestes, tan ben apreses del Mestre: "Que Déu us perdoni, com jo us perdono". D'aquesta manera morí aquest jove, aquest atleta cristià, aquest temple vivent de l'Esperit Sant. Els que el varen assassinar, que ho havien fet també amb altres joves, reconegueren que no n'havien trobat cap de tant valent com en Roig. Vulgui el bon Déu que les seves paraules hagin fructificat en el cor dels que el mataren i que ocasionin la seva conversió abans que els arribi l'hora de la mort.

Aquest testimoni de fe, de fortalesa des de la fe, des de la certesa que Déu és amb nosaltres, ens pot ser un estímul per a viure una vida més entregada i més confiada en el Senyor. Que l'amor que Joan Roig sentia per a l'Eucaristia, ens ajudi a viure amb més profunditat aquest sacrament.