imprimeix opina enrera

La lectura del paisatge com a eina educativa

Oriol Ruiz *
Estris | 01/07/2007

El paisatge que ens envolta, sigui quin sigui el medi en el què ens trobem (més urbanitzat o gens humanitzat) està, permanentment, emetent informació: ens està dient sense descans com s’ha format, qui hi ha intervingut i com ha arribat fins al moment. I nosaltres si el volem comprendre i saber què en pot ser d’ell en un futur (ara que tothom parla dels efectes del canvi climàtic), cal que el llegim. Per fer-ho, evidentment, no hi ha res millor que acostar-s’hi: no coneixerem mai un entorn a partir només de fotografies, doncs no el sentirem ni veurem allò que succeeix al seu voltant, sigui bo o pertorbador. Si som capaços de veure en un paisatge què hi ha a sota, al darrere i quines interaccions s’hi produeixen, podrem començar a ser conscients del seu per què. Cada paratge té unes característiques, i aquestes ens aportaran unes ensenyances: les condicions més dures per al desenvolupament de la vida generen en els seus habitants unes adaptacions als recursos, i les més favorables poden comportar una sobreexplotació d’aquests.

• reflexionar sobre l’estètica i els conceptes de patrimoni o herència; allò que ens resulta agradable als sentits, allò que és bonic, allò que considerem que cal preservar com a testimoni d’arrel cultural...
• podem veure indicadors de la seva història, com ara testimonis d’un fons marí, d’un corrent fluvial o d’una erupció volcànica...
• fins i tot els noms que resten dels llocs, siguin de pobles, torrents o paratges, s’esdevenen del seu ús racional o característiques naturals; característiques que avui, in situ, poden ser irreconeixibles.

Fent una sortida qualsevol de cap de setmana amb un grup d’infants o joves podem descobrir des d’indrets a les vores dels rius on s’hi varen instal·lar molins o les primeres indústries, cims de turons on hi ha castells o punts de guaita, prats a l’alta muntanya propicis per les pastures, boscos i camps amb masos que en tenien cura alhora que en recaptaven sosteniblement els recursos fins a pobles gairebé ecològics on no es generaven tants residus no degradables com ara... Hem passat de prendre de la Terra allò que ens dóna a fer-li donar allò que necessitem, i sempre hem deixat l’empremta de la nostra intervenció en el paisatge. Si ens hi passegem amb els nois i noies i fem recompte de la història del lloc, tan sols amb una reflexió sobre el que trobem en el moment aprendrem com arrel d’una ermita o un castell medievals s’ha esdevingut una vila, com els mots que conformen la nostra llengua i les dites populars tenen un motiu o que podem ser més generosos amb el medi essent menys exigents amb la comoditat o els hàbits de consum de la societat actual. La modernitat i la tecnologia ens han aportat mètodes i tècniques que, sovint, actuen produint canvis irreversibles en aquest paisatge. Així com el mar és capaç de recuperar un espai on hem creat una platja i deixar-lo com era, és incapaç de retornar a l’inici un paratge ocupat per una macroinfraestructura urbana (ciutats, autopistes...) Ara actuem pensant que sempre es pot trobar una fórmula que ens permeti accelerar la recuperació de l’entorn si hi intervenim de manera agressiva –que no sempre és cert-, però si entenem els paisatges potser aprendrem que hi ha canvis o sistemes de gestió possibles que ens permetrien desenvolupar-nos-hi en harmonia. 

* Llicenciat en història i coordinador del departament d'educació ambiental de la Fundació Pere Tarrés.