 |
|
|
L’expressió que va fer servir Aristòtil per definir l’home com a animal polític ha estat, sovint, malinterpretada. No es referia a la dimensió que avui donem a la política com la lluita dels partits per apropiar-se amb el poder sinó a la dimensió social de la persona. La polis grega equival a la «ciutat-estat», al centre de la qual hi havia l’àgora com a espai obert al comerç i a l’intercanvi d’idees. L’home podia viure en aquest entorn la seva ciutadania. Avui, les coses han canviat molt. La política ha perdut el seu valor relatiu de servei a la societat i vol arrabassar el setial de l’absolut per programar fins i tot la vida íntima de les persones. Hi ha asfíxia de política. El servei al bé comú es reserva als ingenus perquè les dentades que hi ha a les esferes del poder són d’una brutalitat enorme, tot i que, com en tots els àmbits de la vida humana, hi ha gent que mereix tot el respecte pel seu lliurament i gent que s’aprofita de manera egoista de la seva posició. Els partits ofeguen les iniciatives personals per decantar-se per obtenir al preu que sigui la victòria a les urnes. Una vegada aconseguit, neguen el pa i la sal als adversaris. Es fa l’ullet a la societat civil en períodes electorals però se la intenta dominar per tots els mitjans, fer-la emmudir si formula opinions pròpies, comprar-la amb subvencions o avantatges econòmics, amb contractes substanciosos i amb l’aparició mediàtica als mitjans públics... La promoció està assegurada però el preu és la servitud. Tota una herència per un plat de llenties. Resulta sorprenent sentir de boca dels polítics expressions com «el Govern (o el Gobierno) ha fet un esforç per destinar tants milions d’euros per a un projecte...». Quina barra! Veritablement, qui fa l’esforç? La societat civil que, quan paga els seus impostos, permet que els polítics disposin de grans quantitats de diners. A ells els costa ben poc recaptar perquè gaudeixen de tots els mitjans coercitius per obtenir els diners aliens, que a més els assegura un bon sou, dietes abundants i cotxes oficials. En canvi, el treballador senzill o la dependenta d’una botiga veuen disminuïts els seus ingressos perquè han de destinar certes quantitats per cobrir els impostos. La solidaritat comuna ho exigeix, però aquests diners són sagrats en el sentit que no estan a disposició dels polítics com una possessió personal de la qual poden disposar al seu gust. Els polítics només marquen prioritats, però esforç, el que es diu esforç... hi ha una distància enorme. El mestre zen Thich Nhat Hanh, monjo budista, escriu: «El futur d’una nació és massa important per deixar-lo només en mans dels polítics.» Aquest és el nostre risc. Una societat civil ben estructurada, forta i consolidada pot neutralitzar l’ambició sense mesura d’aquells polítics que la volen reduir a una mera comparsa. La política no suporta el vertigen del buit i pretén omplir tots els racons, busca emmordassar la societat i treballa amb assessors d’imatge els missatges subliminals per manipular-nos com els vingui de gust. L’elogi de la societat civil implica lluitar a favor de la seva autonomia pel que fa al poder polític. El paper corresponent a la política de ser àrbitre de la societat no ha d’interferir en el joc social, sempre que es desenvolupi dins d’una legalitat democràtica i justa. Com diu el monjo vietnamita «no deixem només en mans dels polítics el futur de la nació». La societat civil és irreemplaçable, però no ho té fàcil. La manipulació, l’engany, la pressió mediàtica... són armes poderoses per desactivar la consciència de l’anomenada societat civil. El funcionari té el risc d’oblidar que és un servidor públic i creure’s propietari, que pot fer i desfer a rampells. Una forma subtil de construir el món al revés.
|
Lluís Serra