 |
|
|
La família actual presenta una enorme diversitat i complexitat que plantegen nous reptes i obliguen a trobar noves fórmules organitzatives i educatives. La necessària incorporació de la dona a la vida social i al mercat del treball, l’allargament de l’esperança de vida que incrementa la demanda d’atenció a les persones grans i dependents, les noves realitats familiars i de convivència serien bons exemples de canvis profunds que afecten la família i provoquen –juntament amb els valors emergents – un desconcert respecte a l’acció educativa. Amb tot, moltes famílies aposten per trobar espais de convivència satisfactoris, especialment els caps de setmana i vacances, amb els seus fills intensificant la relació. D’altra banda, la situació social s’ha modificat. La presència de persones immigrades, amb uns nivells alts de natalitat, ens interroguen sobre els nostres valors, la integració amb drets i deures dels que convivim plegats o la dimensió religiosa de la vida. A més i fruit de la globalització socioeconòmica i de les noves estructures familiars, apareixen fenòmens d’exclusió social entre els infants. Les darreres estadístiques sobre aquest col·lectiu fan aflorar un fet cada cop més preocupant: més d’un 11% dels infants catalans viuen en situació de pobresa. Tot això en una infància que és diversa, amb nens i nenes que requereixen atenció específica –també en el lleure-, i amb un creixement de conductes additives i trastorns psicològics identificats. I en un barris i pobles amb dèficits urbanístics però també socials i de vertebració interna. Fruit d’aquest nou escenari, la institució escolar –amb un pes social més significatiu que l’educació en el lleure- ha tractat de trobar noves propostes d’atenció en un context en que la societat posa molta responsabilitat en l’escola. En aquests anys han aparegut nous agents, a banda de les pròpies entitats d’educació en el lleure. Les administracions ofereixen activitats moltes vegades externalitzades, i empreses lucratives esperen trobar un nou espai de negoci en aquest sector, o les pròpies AMPA’s que han intentat oferir un servei als seus fills. A més, els experts asseguren que la identitat dels adolescents es construeixen especialment en el seu temps d’oci, i precisament en alguns d’aquests ambients existeixen discriminacions profundes que poden influir el procés de creixement i maduració dels joves i determinar els adults que seran demà. Si el jovent es mou en uns espais que fomenten el sexisme, el masclisme, la intolerància, la xenofòbia, el racisme o els menyspreu per tot allò que és diferent o feble, quins adults conformaran la societat de la propera generació? I davant de totes aquestes realitats emergents o ja consolidades, quin paper ha de jugar l’educació en el lleure? Com identificar i vetllar pel superior interès de l’educació dels infants i adolescents? Com continua contribuint la generació d’igualtat d’oportunitats entre els infants i especialment en relació a la infància en risc? Quina relació troba amb l’escola? Sota quin model o models s’ha de configurar? Quin suport mereix de la nostra societat i dels seus representants? Quin paper li donem a la participació dels infants i joves en els seus propis processos de creixement, i en la construcció d’un associacionisme juvenil i de futur que ha vertebrat el nostre país? A totes aquestes qüestions intentarà donar resposta el segon Congrés sobre Perspectives d’Educació en el lleure que s’organitza a Barcelona la propera setmana la Fundació Pere Tarrés i la Coordinació Catalana de Colònies, Casals i Clubs d’Esplai. Un país cohesionat, modern i proper no només necessita de grans infrastructures i pactes per la competitivitat, sinó també de propostes agosarades per a la millora educativa i la formació dels nostres futurs ciutadans i ciutadanes. Per a l’educació, cal una autèntica mobilització social, on tots els agents i des de diferents instàncies relacionals hem de sumar per oferir valors i recursos als nostres fills que ens permeti continuar sent un país de qualitat en el segle XXI.
|
Rafael Ruiz de Gauna