 |
|
|
La premsa s’està fent ressò de les importants xifres que reben alts directius d’empresa, així com operadors de borsa com a gratificació extraordinària (bonus), pels excel·lents resultats econòmics del 2006. L’economia, l’entorn per tant, en els països desenvolupats ha anat força bé. Les empreses, que ja havien reduït al màxim les despeses internes, adaptades a la nova realitat han donat uns beneficis significatius a l’accionista. Les borses han tingut pujades extraordinàries, impensables a inici d’any i que si s’han sabut aprofitar han suposat uns beneficis importants per als que inverteixen en borsa. El “sistema” econòmic s’ha mostrat eficaç i ha fet possible guanyar molts diners, per la qual cosa una part molt significativa d’aquests es distribueixen entre els que dirigeixen les empreses i les inversions. És obvi que estem en una economia de mercat. A Europa es parla d’una economia social de mercat en tant que ofereix unes cobertures socials als ciutadans. Com en el cas de la democràcia parlem del sistema menys dolent possible. Amb totes les limitacions que es vulgui, aquells països que respecten plenament el que vol dir una economia de mercat viuen períodes importants de prosperitat. Una majoria de la societat aconsegueix uns estàndards de benestar econòmic més que suficients i inimaginables al llarg de la història de la humanitat. L’economia de mercat es basa en la capacitat d’iniciativa de les persones, pel que és lògic que a aquestes se les remuneri en funció del seu paper en la creació de riquesa. Cal incentivar la creativitat, l’aportació significativa a la cadena de valor que és tota empresa, i cal remunerar en proporció a les capacitats i responsabilitats que s’assumeixen. Amb tot, i en aquelles companyies que llueixen un “codi ètic”, són ètiques algunes de les bonificacions proporcionals als resultats de l’exercici i que poden superar els salaris de desenes o fins i tot centenes d’empleats de l’empresa? Segons Manuel Pérez, en la seva columna d’un prestigiós diari, les bonificacions extres que ha distribuït Goldman Sachs entre els seus operadors principals i la cúpula directiva, servirien per pagar l’equivalent al sou anual d’un milió de treballadors de Nova York. Tant valor han aportat aquests executius a la seva companyia? O potser fonamentalment han sabut aprofitar un període de bonança des dels seus llocs privilegiats? El liberalisme econòmic, sense correctius de l’estat per redistribuir part de la riquesa creada, i sense correctius en la pròpia empresa, està portant a accentuar les diferencies entre una elit immensament rica, el treball de la qual es mou en l’àmbit de les finances i una majoria que va perdent poder adquisitiu i que treballa en el sector productiu. Les societats avançades han de ser capaces de percebre aquesta dicotomia que afebleix les classes mitges i no ajuda a promocionar la persona, trobant-hi alternatives que veritablement facin més ètica la distribució de la riquesa. I la humanitat a través d’instruments com la “taxa Tobin”, que gravaria el benefici de les transaccions financeres, ha de trobar la forma de promocionar dels països en vies de desenvolupament, on també hi viuen persones.
|
Josep Oriol Pujol