Nivells de participació per grups d’edat

Com ja esmentàvem abans, la participació és un procés d’aprenentatge. Com a tal, des de ben petits podem anar adquirint una sèrie d’habilitats participatives per aprendre a moure’ns en el nostre entorn i créixer atents al que ens envolta.

Si la millor manera d’aprendre a participar és practicant la participació en els nostres entorns més propers, podem dir que l’esplai és un dels àmbits privilegiats perquè els nens aprenguin a participar. En els centres d’esplai, els infants es troben amb companys de la mateixa edat, hi van perquè volen, els motiven les activitats i, en general, es diverteixen molt. En definitiva, l’esplai pot resultar un espai molt proper i familiar per als nens, on les relacions afectives són intenses i on poden sentir-se còmodes expressant-se i participant.

Però també és bo tenir clar amb quin grup d’edat estem treballant i de quines característiques és aquest grup, perquè segons quines siguin pot resultar inadequat practicar determinats processos participatius, o bé perquè els nens són massa petits i no tenen suficients recursos o bé perquè no estan preparats per participar.

Hem de tenir clara quina és la situació del grup respecte de les seves capacitats participatives, i anar introduint cada vegada més elements participatius. No podem demanar a un grup que treballi una tarda d’esplai autònomament, sense l’ajuda de cap monitor, si mai abans no se li ha permès d’escollir quina activitat li venia de gust fer. Aquesta és la idea del procés d’aprenentatge: primer caldrà guiar els nens i ajudar-los a prendre decisions perquè després puguin prendre-les autònomament.

D’aquesta manera, els nens i nenes aniran assumint més responsabilitats a mesura que es facin grans i adquiriran progressivament més i millors estratègies participatives.

Una reflexió important que haurem de fer els monitors dels esplais serà la d’intentar mantenir una actitud oberta davant dels processos de participació d’infants i joves en el funcionament de l’esplai. Caldrà facilitar els canals i mecanismes perquè la seva participació es pugui dur a terme i anar guiant-los perquè a mesura que es vagin fent grans puguin ser més autònoms en les seves decisions i puguin autogestionar les seves activitats.

Com a monitors serà important, doncs, que creem un ambient distès i de confiança i que exemplifiquem amb el nostre comportament una sèrie d’actituds democràtiques perquè puguin expressar-se lliurement i acabin tenint un criteri propi en la definició de la vida col·lectiva de l’esplai.

A continuació fem una breu pinzellada del que suposa la participació en cada grup d’edat:

	Per als grups de nens més petits (de 3 anys), la prioritat pel que fa al nivell de participació serà que aconsegueixin un nivell de resposta positiva a les activitats, que aprenguin a veure, de mica en mica, la seqüència de les accions i comencin a interioritzar i verbalitzar les experiències.
	Amb els infants de 4 i 5 anys la prioritat serà que s’impliquin intensament en totes les activitats, que s’acostumin a valorar-les i a valorar-se segons les experiències compartides, que comencin a entendre el sentit i la utilitat de l’organització del grup i que intervinguin progressivament en la definició d’alguns elements de les activitats.
	Amb els infants de 6 a 8 anys, a banda dels nivells anteriors, és possible fer un pas més, consistent a madurar l’organització del grup en petits equips i començar a intervenir en la definició d’algunes activitats. Com en el cas de triar el nom del grup, hem d’evitar atorgar al grup d’infants la responsabilitat de triar “en blanc” activitats o recursos. Habitualment aquesta pràctica comporta caure en esquemes estereotipats, en la vulgaritat o la repetició de fórmules televisives que, en definitiva, són empobridores. No hem de confondre estimular l’autogestió del grup amb deixar que funcioni amb l’escala de valors ètics i estètics socialment dominants. Qualsevol proposta adreçada a estimular la decisió dels infants en qualsevol àrea ha d’anar acompanyada d’un procés de motivació.
	Amb els nens i nenes dels grups d’edat entre els 8 i els 12 anys el centre d’interès i les activitats s’ajusten a un esquema de l’equip de monitors que ha de tenir en compte les habilitats, motivacions i nivell maduratiu del grup. Però la fesomia concreta del centre d’interès i de les activitats admet molta intervenció i complicitat per part del grup o, si més no, d’alguns dels seus membres. Amb aquests nois i noies no tindria sentit plantejar les activitats com una invenció fantàstica dels monitors que cada tarda preparen una sorpresa al grup. L’efecte sorpresa pot ser-hi present de tant en tant i per a activitats concretes (un joc, potser una vetllada, etc.), però generalitzar-lo portaria a infantilitzar el grup i promoure més aviat actituds de consum davant d’un espectacle. De manera que hem d’incorporar nivells de decisió dels nois i noies en la definició d’activitats, sempre acompanyats, d’una banda, de responsabilitat i compromís en les decisions i, de l’altra, de creativitat i qualitat. No s’hi val decidir bajanades ni vulgaritats, ni sobrevalorar aquestes pel simple fet que les han triades els mateixos nens. No hem de confondre estimular l’autogestió del grup amb deixar que funcioni amb l’escala de valors ètics i estètics socialment dominants. Qualsevol proposta adreçada a estimular la decisió dels nois i noies, en qualsevol àrea, ha d’anar acompanyada d’un procés de motivació.
	La maduresa del grup d’adolescents ve determinada per la capacitat d’autoorganitzar-se i ser capaços de crear i tirar endavant activitats i projectes amb sentit. Per això la idea de projecte ha d’anar lligada, indissociablement, a la de grup. El grup serà més educatiu, identificador i satisfactori per a cadascun dels seus membres en la mesura que s’associï a creacions concretes, socialment interessants o valuoses. El grup d’adolescents ha de poder dissenyar el seu projecte a començament de curs i, per tant, ha de tenir una visió de conjunt del que vol que passi, del que farà, dels compromisos que contraurà i del suc que en vol treure. Ha de poder seguir i avaluar el seu projecte i treure’n conclusions per a accions futures. Dissenyar un projecte no és només plantejar-se què farem, sinó també per què ho farem, quin sentit té i quins objectius ens plantegem més enllà de l’acció concreta. El projecte ha de tenir una utilitat directa sobre la vida del grup, i els adolescents han de ser capaços de ser-ne conscients i aprofitar-la.

El procés de participació en la preparació d’activitats pot ser també divers en funció del grau de complexitat d’aquestes. En aquest sentit, hi haurà moments en què l’activitat es podrà preparar amb tot el grup conjuntament i, en d’altres ocasions, la preparació implicarà crear petits grups de treball perquè desenvolupin tasques concretes que permetran plantejar un nivell més elevat d’autogestió.

El sentit d’utilitat que els nois/es puguin atribuir a les activitats, ja sigui perquè permeten fer fruir els altres o bé perquè aporten quelcom al propi grup, és un aspecte que permet també motivar els nois/es a la participació.

Les estones del quotidià en què no hi ha activitats programades són d’aquests moments privilegiats en els quals els nois/es poden explorar i aprofundir en les seves interrelacions i anar configurant un microclima que sigui significatiu per a ells i que els doni l’oportunitat de sentir-se acollits dins el grup. Aquest aspecte serà una condició necessària i fonamental perquè els nois/es puguin sentir-se motivats a participar en la vida del grup.

En el quotidià ens trobem amb: l’acollida dels nois/es, les estones dedicades al manteniment de l’ordre i la neteja, les estones de temps lliure i les destinades a la celebració d’aniversaris o esdeveniments especials dins el grup.

Els àpats comunitaris són moments de la vida quotidiana que acostumem a viure amb les persones amb les quals interactuem més, és a dir, la família i els amics. Són moments molt significatius no només perquè ens permeten cobrir les nostres necessitats físiques, sinó també perquè viscuts col·lectivament estan carregats d’intersubjectivitat i d’aprenentatges de valors. Els àpats comunitaris en les excursions, colònies d’estiu o berenars a l’esplai són bons moments per dialogar, compartir experiències, estar de bon humor, etc. En definitiva, serveixen per enfortir els lligams del grup.

Cal tenir en compte que l’important de l’esplai no són tant les activitats que es realitzen com l’aprenentatge de determinats tipus de relacions basades en l’amistat, la cooperació, el servei i la participació en els aspectes col·lectius. L’activitat és sols un mitjà.

Les relacions afectives entre nens i monitors a l’esplai constitueixen un recer per a la seguretat afectiva dels nens. Un bon clima afectiu tindrà, doncs, molta incidència en la motivació per a la participació dels nens.

[pujar]